VIDA DE GUILLEM DE CABESTANY

Guillem de Cabestany (1188-1212...) (també escrit amb grafia occitana: Guilhem de Cabestanh) fou un trobador especialment famós per la seva vida literària, tot i que no es coneixen gaires detalls contrastables de la seva vida real. La vida, evidentment fictícia, que figura en els Cançoners va ser esmentada, repetida o ampliada per molts autors com Petrarca, Boccaccio, Stendhal, etc., i encara actualment és matèria literària; per exemple, hi ha un capítol sencer -50 pàgines- a El Unicornio (1965) de Manuel Mujica Laínez, que l'amplia i refà en el context de la novel·la. A continuació la traducció de la vida del trobador que figura en els Cançoners:

Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que limita amb Catalunya i amb el Narbonès. Fou un home molt agradable en la persona, i molt famós en armes, cortesia i servei. I hi havia en la seva comarca una dama que es deia na Seremunda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era molt noble i ric, dolent, brau, ferotge i orgullós. I Guillem de Cabestany estimava la senyora per amor, i sobre ella cantava i feia les seves cançons. I la dama, que era jove, gentil, alegre i bella, l'estimava més que res al món. I això fou dit a Ramon de Castell Rosselló; i ell, com home irat i gelós, investigà el fet i va saber que era veritat, i va fer guardar l'esposa. I un dia, Ramon de Castell Rosselló va trobar Guillem de Cabestany que passejava amb poca companyia, i el va matar; li va fer treure el cor del cos i li va fer tallar el cap; i va fer portar el cor a casa seva, i també el cap; i va fer rostir el cor tot posant-li pebre, i el va fer donar a menjar a la seva esposa. I quan la dama el va haver menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: "Sabeu què és això que heu menjat?" I ella digué: "No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa." I ell li digué que era el cor de Guillem de Cabestany allò que havia menjat; i, perquè ho cregués millor, va fer portar el cap davant d'ella. I quan la dona veié i sentí això, va perdre la vista i l'oïda. I quan tornà en si va dir: "Senyor, m'heu donat tan bona menja que mai més no en menjaré d'altra." I quan ell sentí això, va córrer amb la seva espasa i volgué donar-li al cap; i ella va córrer cap a un balcó i es deixà caure a baix, i així va morir. I pel Rosselló i per tota Catalunya va córrer la nova que Guillem de Cabestany i la dona havien mort tan traïdorament i que Ramon de Castell Rosselló havia donat el cor de Guillem a menjar a la dona. Fou molta la tristor per totes les comarques; i la queixa va arribar al rei d'Aragó, que era senyor d'en Ramon de Castell Rosselló i d'en Guillem de Cabestany. I vingué a Perpinyà, al Rosselló, i va fer que en Ramon de Castell Rosselló es presentés davant d'ell; el va fer agafar i li va prendre tots els seus castells i els va fer destruir, i li va prendre tot allò que tenia, i el va posar a la presó. I després va fer recollir Guillem de Cabestany i la dama, i els va fer portar a Perpinyà i posar en un monument davant la porta de l'església; i va fer dibuixar sobre el monument com havien mort; i va ordenar que per tot el comtat del Rosselló, tots els cavallers i les dames els fessin aniversari tots els anys. I Ramon de Castell Rosselló va morir a la presó del rei.

Que la vida és falsa ho prova el fet que, segons consta en documents de l'època, Saurimonda, vídua de R. de Castell-Rosselló, es tornà a casar el 1210 i que Guillem de Cabestany apareix a la Batalla de Las Navas de Tolosa el 1212. A més, el rei Alfons I, que s'esmenta en les versions més llargues de la vida, era mort un any abans del casament de Saurimonda amb R. de Castell-Rosselló (1197).

D'aquest trobador es conserven set cançons segures, una de les quals figura entre les més belles i repetides de la literatura dels trobadors: Lo dous cossire (La dolça tristesa). Aquesta cançó pot ser trobada junt a la seua traducció al català en l'article de cançons. Altres dues cançons són d'atribució dubtosa.